34 anys han passat i encara plenament en vigor, malgrat els desprecis soferts en època d’abundància econòmica, o els intents dels partits conservadors i liberals d’aprimar-la amb l’excusa de la crisi financera soferta en el 2011 i entrar al govern el senyor Rajoy. Ara amb la crisi sanitària motivada per la maleïda COVID-19, s’ha posat de manifest la necessitat d’un sistema de sanitat pública i universal, ara més que mai ho hem pogut valorar pel seu cost real, el cost social d’assistència a totes les persones per la seua condició social de ciutadà.
L’actual sistema de salut pública no sempre ha estat així, va ser un ministre del govern socialista que el 1985 va portar al congrés l’aprovació d’una llei que s’anomenava «Ley General de Sanidad» i que creava les bases perquè la sanitat pública passara de ser un sistema assistencial on la condició de ciutadà no es tenia en compte i que funcionava com un tàndem entre el treballador i l’empleador, la família quedava coberta sota la «cartilla» del cap de família, qui era qui treballava i que en general, la dona assumia un paper de muller i tant ella com els fills i filles del matrimoni quedaven emparats sota la cobertura del marit.
Avui en dia fins i tot ens pot portar a un somriure aquesta descripció assistencial de la sanitat, entesa com a patriarcal i sotmesa al marit. Sobretot pot fer riure al nostre jovent, que li semble fins i tot ridícul, però eixa era la realitat que vivia aquest país en els anys 80 del segle passat. El 7 de novembre de 1985 Ernest Lluch, com a ministre de sanitat, va portar al congrés l’aprovació d’una llei, que canviava radicalment de concepte, passàvem d’una sanitat assistencial basada en la relació laboral, a una universal, basada en la condició de ciutadà o ciutadana, i no és casual que fora un ministre socialista, ni un govern socialista que portara a terme aquest canvi de sistema i de concepte, casualitats ni una.
El govern del PP del senyor Rajoy en l’any 2012 (RD 16/2012) va suprimir la sanitat pública universal, i no, no és casualitat. El debat en el congrés dels diputats on s’aprovava la llei d’Ernest Lluch, com ja hem dit, en 1985, el portaveu popular Carlos Ruiz Soto, criticava la llei i deia textualment: «Tenemos que decir a la opinión pública la obcecación cerril de los socialistas, por su alergia a las batas blancas; no quieren contar con los conocimientos de los profesionales y esta ley no puede llevarse a cabo sin ellos» , o en un altre moment de la seua intervenció, aquest portaveu popular afirmava que «esta ley nace muerta, ante la imposibilidad de los socialistas a poderla aplicar», doncs si, no hi ha casualitats.
La sanitat pública, la valorem ara en aquesta situació, però cal defendre-la, fer-ho cada dia i la millor forma de defensar-la és fent-ne un bon ús, pagant impostos, confiant en els valors de la cosa pública i dipositant la confiança en la gent que si creiem que amb la sanitat pública i universal, posant en valor la ciutadania i no el mercat. Agrair en aquest article a tot el personal sanitari, per la seua tasca, dedicació i professionalitat, fins al punt de deixar-se la vida per tots nosaltres.

Miguel Monzonís. Regidor de Salut Pública d’Oliva.